[…] algú ha de fer malabarismes sobre la corda
Franz Kafka
La primera vegada que vaig veure la Claire Ducreux va ser a Banyoles, acompanyada de Toni Mira a En attendant l’inattendu. Recordo que en acabat vaig pensar que l’espectacle havia estat bonic. Bonic en un sentit petit, com a adjectiu càlid. No dit per tant amb voluntat d’entrar en debats estètics sobre allò que és Bell. Bonic com un vers de Martí i Pol: Ho dic content: molt he estimat i molt he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga. I ja està.
Claire Ducreux es va formar a Lyon, sota aquest paraigües de diversitats locals que és l’entramat de conservatoris de dansa contemporània de França. Però el que l’ha fet especial ha estat la combinació d’un bon treball de dansa amb el gest i la construcció d’un clown personalíssim. Un alter ego de si mateixa que l’ha acompanyada, creixent amb ella, des de la seva obra revelació Madame et Monsieur, feta en col·laboració amb el clown Leandre Ribera, l’any 1999. A M&M a la Claire se la veia innocent, una ballarina amb una gran expressivitat teatral entretinguda per i amb un pallasso que sabia moure’s. Mica en mica, per això, la ballarina va anar deixant més terreny al clown, fins a esdevenir el personatge delicat i tendre que ha voltat món literalment i figurativa a través dels seus espectacles. Refugiée Poétique és l’últim, amb la novetat que es reclou a l’interior d’un teatre enlloc de presentar-se en la dinàmica del carrer.
Dansa i clown, clown i dansa, però de nou sense entrar en grans debats. Ni en un món ni en l’altre. Claire Ducreux no és un exemple per a estudis teòrics sobre la significació de la forma del cos en moviment, avui. No. Tampoc pretén alçar la veu per fer una aposta clara sobre què és o vol ser un clown. Tampoc. Podríem afirmar que Claire Ducreux passa de puntetes per places i carrers sense afirmar ni afirmar-se amb massa vehemència. Fins i tot a nivell purament sonor, els seus delicats espectacles molt soroll no fan.
Però, i vet aquí la clau, aquest silenci no té res de negatiu: un descans de contundència poètica s’agraeix en el nostre panorama. I més encara: El professor i dramaturg Roberto Fratini explica en les seves ponències – citant Valéry – que la dansa és l’art que apareix quan les altres arts reposen i callen. Quan les muses, distretes, es posen a ballar, apareix Terpsichore – deessa de la dansa – i s’apodera del seu silenci. Silenci que la fa, precisament, universal: La dansa com a art lleugera, ‘poc important’ i per això essencial.
No plantejar grans preguntes estètiques és, per tant, senyal de covardia poètica? No desplaçar les fronteres del llenguatge escènic és senyal de comercialitat? No, o no sempre. En aquest cas,seria més adient definir Claire Ducreux com un bastió mòbil de defensa de lanaïveté de l’artista, del joglar i del rodamón, que observen i mostren el món des de la seva particular bombolla sense entrar en debat.
Afegint a la fragilitat del seu personatge per tant la fragilitat poètica essencial de la dansa i l’efímer del teatre de carrer, Claire s’ha fet durant anys fonedís, apareixent en una plaça per vessar una llàgrima, marxar, i vessar-ne una de nova l’endemà a la plaça següent, sense deixar més arrel que una petjada. De paseo, Barco de Arena, El somriure del nàufrag… Els títols dels seus espectacles ho anticipen.
Ara, amb Refugiée Poétique entra en un teatre, i qui sap si aquesta no és la seva afirmació més agosarada: ‘Paren el mundo, que yo me bajo’ deia Groucho. En un món que es mou més ràpid que ella, i en una època on sembla que tothom hagi de tenir veu i blog, l’acte de frenada i reclusió voluntària de Claire Ducreux la converteix en una refugiada poètica en un sentit bastant literal.
Diu Jon Davison que una de les múltiples definicions possibles i sempre qüestionables del clown li atorga la capacitat de posar-nos en contacte amb el nostre jo més profund, amb quelcom d’essencial de la nostra naturalesa. Jo no crec que veure un espectacle de Claire Ducreux tingui directament aquest efecte en l’espectador, però sí que permet obrir un espai de calma. Aquí, un es pot entendrir veient al clown barallar-se amb un paraigües, es pot deixar endur pels seus balancejos sobre un banc massa gros i pot relaxar la mirada perquè sí, perquè és bonic de veure i prou. Com les muses, a estones ballar o veure ballar pot ser, només, distreure’s una estona. I distrets, potser connectem en silenci efectivament amb quelcom que, al final, és més important que tota resposta a cap gran pregunta.
Article Publicat al Blog del Mercat de les Flors l’11 de desembre de 2014
Bibliografia, i altres links d’interès
DAVISON, Jon. Clown (Readings in Theatre Practice), Palgrave, 2013
VALERY, Paul. L’ànima i la dansa. Quaderns Crema, 1983
SAINT-EXUPÉRY, Antoine de. Pilot de guerra. Edicions 62, 2000
Centdanses – El solo. Maurice Bejart:“Faig un solo per mi, perquè només jo tinc els defectes que necessito.” http://centdanses.mercatflors.cat/2-dansa-de-solo/solo/
Jon Davison – Clown Theory: http://www.jondavison.net/clowntheory.html
Numéridanse – Performing Arts Movement (dansa sumada a altres tècniques del moviment com l’acrobàcia): http://www.numeridanse.tv/medias/docs/Performing_arts_movement.pdf
Numéridanse – Danser dehors (altres propostes polítiques i poètiques del ballar a l’exterior)http://www.numeridanse.tv/medias/docs/Outdoor_dances.pdf
Numéridanse – Danse et humour (en defensa de la dansa amb sentit de l’humor):http://www.numeridanse.tv/medias/docs/Dance_and_humor.pdf
Videografia i altres propostes
Claire Ducreux, Toni Mira. En attendant l’inattendu: https://www.youtube.com/watch?v=tJIhLlVUVu8
Claire Ducreux i Leandre Ribera. Madame et Monsieur: https://www.youtube.com/watch?v=DNzl4EpdVGs
Altres exemples de dansa, clown i una mica més:
Claude Brumachon, Benjamin Lamarche. Icare:http://www.numeridanse.tv/fr/video/1353_icare
Crítica de Nidea – Xavi Estrada. (Jordi Sora)http://escenadelamemoria.blogspot.com.es/2014/10/nidea.html
Joan Brossa. Suite Bufa. https://www.youtube.com/watch?v=6leX6M7pNk8