La trampa està molt ben cosida. En el plantejament, veiem a dos personatges corrents, un matrimoni de classe mitjana-alta amb una casa amb jardí al bell mig d’una gran ciutat. Es parla de trens, de grans estacions amb molta gent. Fins aquí, tot bé. Però des del principi hi ha un batec, una tensió en el text que apropa l’obra a Ibsen o fins i tot a Agatha Christie. Jugant amb molts silencis, converses interrompudes i cordialitat fingida des de bon principi, Crimp desperta un suspens – ja a partir de la primera escena – amenaçador, perillós.

L’estructura, clàssica però molt funcional, serveix al suspens de catapulta: cinc escenes, cada una amb el seu clímax, cada una desembocant en un secret que s’afegeix a l’anterior, proposant noves possibilitats de resolució: apareixen la infermera neuròtica, la creixent depressió d’ell pel trontollar de la seva idea de vida, l’evident ofec d’ella davant del tot que s’esdevé, etc. Un pot i va seguint els protagonistes en el que sembla un àcid drama quotidià en un clima econòmic incert. Bé, això ens sona, oi? Però repeteixo, hi ha una cosa que no quadra – en el text, en el vestuari de la infermera, en les llums,… – i que desperta visions horribles sobre infanticides possibles o pitjor. No hi ha molta sang, que no pateixin les ànimes sensibles, però la creixent violència dels silencis fa que la imaginació voli, si bé no prou com per endevinar el final.

El desenllaç afegeix una lectura totalment nova a tota l’obra, una dimensió paral·lela de possibilitat d’anàlisi. En paraules del director del muntatge Víctor Muñoz “La ciutat constitueix una original reflexió sobre la condició de l’artista i la seva capacitat creativa”.

Tornant a les opcions, jo recomano la segona. Les pistes hi són des de bon principi i són la gràcia. Només qui vulgui aferrar-se de forma obcecada a la idea que el teatre segueix explicant una història i prou sortirà pensant que l’han estafat. L’aplaudiment més fort és pel mateix Martin Crimp, que ho presenta tot ben lligadet: no cal obrir el text a altres lectures innovadores/possibles/guays, ja que l’autor ja les ha despertades millor que ningú. Cal reconèixer a Muñoz la lectura profunda de l’obra i l’habilitat de reforçar els seus

objectius amb tots els recursos escènics a l’abast; i sobretot valorar la feina feta en la direcció d’actors.

Sílvia Bel i Joan Carreras – sense desmerèixer Miriam Iscla, brillant en el rol d’infermera – duen així el pes de l’èxit o el fracàs en una obra on el text és un actor més, si no l’autèntic protagonista. Despertar-lo no és fàcil, com no ho és construir el suspens que l’envolta. Pel que fa a mi, ho van aconseguir sens dubte: en sortint, vaig vagar per la ciutat una bona estona…