Educar-nos no és preparar-nos per a la revolució que ve, sinó aprendre a fer la revolució que volem. Marina Garcés
…és per això que és tan perillós convertir un animal en una machina animata, una vaca en un autòmat per a la producció de llet. En fer-ho, l’home talla el fil que el vincula amb el Paradís i llavors no li queda enlloc on aferrar-se, res per reconfortar-lo en el seu pas a través de la buidor del temps. Milan Kundera, “La insuportable lleugeresa de l’ésser”.
Diuen les crítiques que en una de les representacions de Ice Palace als Països Baixos un nen d’uns deu anys va reaccionar enfurit a una de les primeres escenes. En veure als ballarins convertits en turistes al Pol Sud saltar damunt el decorat en forma de bloc de glaç fins a esquerdar-lo, es veu que va etzibar diverses vegades des del pati de butaques: “DOE NORMAAL!”. Aquesta frase holandesa – literalment “actua amb normalitat” i equiparable al nostre “deixa de fer el burro” – amaga alguna cosa més que el crit entranyable d’un nen amb ganes de fer el bé.
Ice Palace és un espectacle de temàtica clara. Un conte per a públic familiar que fa servir la dansa i l’humor per acompanyar una reflexió ecològica sobre l’efecte dels nostres actes al nostre entorn. En aquest cas, a Ice Palace acompanyem a un grup de turistes al Pol Sud, i veiem com la seva presència afecta i destorba els seus habitants: els pingüins. Uns éssers que també ballen, s’estimen i commouen a l’espectador amb els seus gestos i la seva vulnerabilitat.
El coreògraf neerlandès Andreas Denk ha posat al centre del seu programa artístic i educatiu la voluntat de contribuir a un canvi de mentalitat sobre la nostra petjada ecològica. La seva companyia PLAN-d es dedica a la creació d’espectacles per a escoles i públic familiar, i els darrers espectacles giren tots al voltant de la natura i la recerca d’un home nou en relació a la mateixa. No només Ice Palace, també Buurman in de natuur (El Veí enmig de la natura, 2018) proposa un viatge imaginari pels confins naturals, celebrant la sensació de meravella que es pot tenir davant les coses més senzilles. Al musical Roest (Rovell, 2018) dansa i música construeixen un homenatge a l’imprevist i al pensar contra-corrent per trobar noves possibilitats d’estar a l’escena (que és com dir estar en la vida, en molts aspectes). Més exemples d’aquest programa ideològic: l’any 2016 Denk va anunciar que es donava quatre anys per fer de PLAN-d una companyia d’emissions zero.
El tema d’Ice Palace és popular: reflexionar sobre la petjada que deixem quan considerem el món el nostre pati d’escola, convertits tot plegats en infants perennes que es poden permetre el luxe de trepitjar-ho tot sense tenir massa presents les conseqüències. Turisme massiu, vols barats, desgel. En una Barcelona que a l’estiu ja combina les temperatures del Sàhara amb l’atapeïment consumista del Black Friday, programar aquest espectacle no és un acte del tot innocent. Perquè per més que el nen responsable no hi estigui d’acord, resulta que aquest trepitjar inconscient fins que les coses s’esquerden… ÉS LA NORMALITAT. La nostra. La present.
Aquesta crítica es pot emmarcar en un debat més general sobre la necessària refundació de l’humanisme: El gradual donar-nos compte que el lloc central de l’home modern en la cosmovisió occidental dels últims tres-cents anys no és quelcom d’inamovible. Més encara: que el desplaçament d’aquest lloc central és fins i tot desitjable. Als Països Baixos una de les veus més respectades en aquest sentit és la del filòsof i ecòleg Matthijs Schouten, que urgeix a preguntar-nos: “Qui dimonis volem pensar que inter-som?”. Basant-se en teories budistes Schouten fa campanya a favor del concepte interbeing per substituir el tan nostrat i hamletià to be. Al contrari que el verb ser aquest nou ‘inter-ésser’ reconeix el valor de la connexió i la dependència entre la nostra existència i l’existència de totes les coses que tenim al nostre voltant. No com a mers productes d’ús i abús, allí per servir-nos, sinó com a part essencial del nostre existir. Aquest canvi de punt de partida, diu Schouten, hauria de permetre més aviat que tard un actuar sobre el nostre context que ens salvi del desastre. Salvar el Pol Nord i el Pol Sud; salvar Barcelona; salvar els pingüins. Tot és part de la mateixa lluita: “To interbe or not to be”.
Una altra veu cèlebre que demostra que el debat és viu – o que ho és, almenys, en un grup creixent de gent benestant i amb consciència col·lectiva; la nova gauche divine vegana i bioètica – és l’èxit editorial de Yuval Noah Harari. A Homo Deus: Una breu història del demà la reflexió profètica de l’historiador sobre el nostre devenir parteix de la crítica a les religions monoteistes, que van donar a l’ésser humà un lloc preeminent sobre la resta de criatures molt abans que l’humanisme del segle XV o que l’albor de la modernitat de Descartes. Harari argumenta que en substituir la visió animista del món (on l’ànima de totes les coses vives era reconeguda i tenia el mateix valor) les religions monoteistes van construir un discurs per justificar l’explotació (i la sobreexplotació) dels recursos naturals i animals (no-humans) per assegurar la nostra supervivència i confort. Sobreviure avui, en canvi, potser implica replantejar-nos aquesta fe.
I en aquest sentit Andreas Denk és de l’opinió que tots els trossos són bons: Contribuir a la reflexió sobre el nostre lloc i la nostra marca al món, educar noves generacions des d’aquesta perspectiva, convidar a nenes, nens, pares i mares a fer viatges imaginaris similars al de la pel·lícula de Disney Happy Feet. Fer-nos adonar que saltar sobre el gel o trepitjar massivament la platja de la Barceloneta només perquè sí, perquè mola fer-s’hi una foto i perquè l’alcohol és barat potser no, que no és normal.
Ice Palace s’esforça a no ser un espectacle moralista. No vol alliçonar sinó inspirar i entretenir. Es queda a la superfície, literalment ensenya només la punta de l’ iceberg. La dansa, aquí, com a mitjà per creure en mons de fantasia on turistes esdevenen pingüins i com a espai on el cos humà imita l’animal per connectar amb aquell lloc d’on tot surt i on tot hauria de tornar el més aviat possible: el lloc emocional, el lloc de l’empatia.
Photos: Leo van Velzen
Jordi Ribot Thunnissen. Originally published: January 8 2019. Handout and blog, El Mercat de les Flors – Barcelona