Aquest escrit no vol ser una crítica a l’ús. Rumio al voltant de la peça ‘La Mesura del Detall’ des de qui sóc, posant-me a mi mateix també una mica al centre. Serà per tant una mena de carta oberta per a tu, Magí, ja que crec que l’exercici que dus a terme hi convida. En el meu torrent o rierol d’idees vull mostrar-me així, jo també, una mica vulnerable.

Magí: Estic d’acord, d’entrada, amb el què escrivien des de La Caldera sobre l’espectacle en ocasió del cicle Corpografies#2, el passat novembre: “Magí Serra fa una cosa poc habitual: agafar distància. O potser millor, construir-la. ‘La Mesura del detall’ podria ser senzillament un homenatge íntim, una manera personal d’assimilar la pèrdua de la figura del pare mitjançant un procés de creació. Però no s’ha aturat aquí.” Exacte. No t’has aturat aquí: Has dut un procés de dol personal a un nivell conceptual i escènic que, tot i la distància, no ha perdut en calidesa i intimitat. A través d’una introspecció madura poses en contacte les teves sensacions amb qüestions reflexionades a foc lent; qüestions-paraigües que connecten amb la inevitabilitat del ser d’occident: La gestió de la vulnerabilitat, l’ànsia de control, la desconnexió – que ens ve de lluny – entre cap i cos, raó i emoció, entre ciències pures i no tant pures, perfecció (say what?) i imperfecció (says who??).

En el procés que t’ha dut a ‘La Mesura del detall’ – procés que es percep llarg i pausat gràcies al ritme estructural i a l’abundància de fases que recorres durant la peça – es fa aparent una sintetització conceptual de quelcom íntim que connecta amb quelcom universal. I això no m’atreveixo a dir-ho gaire sovint.

M’explico. Em fa basarda i m’irrita profundament parlar de dansa com a llenguatge universal a priori, com si pel simple fet de moure’ns en un escenari ja connectéssim de forma còsmica amb el sentir de tothom (i si no ho pilles és que t’has de fer mirar els xacres). Aferrar-se a aquesta idea com a un dogma de fe obre la porta – crec – a una laxitud poètica perillosa. Perillosa perquè justifica la manca d’esforç en segons quines posades en escena; o perquè dona ales a l’argument fal·laç segons el qual pensar sobre la praxi de la dansa és innecessari o – fins i tot – un flac favor a l’art en si. Perillosa perquè aïlla la dansa del món dual en què transita, que és raó i emoció a l’hora, com ella mateixa.   

Bé, prou. Ho puc resumir així: en el teu procés, Magí, tu no t’aïlles. I no t’aïlles, en primer lloc, en termes de presència escènica: un dels grans potencials de ‘La Mesura del detall’ ets tu. Actitud masculina i delicada alhora, atlètica i dolça, com un gran ós bru buscant mel dins d’una soca. Mirada oberta i juganera, dedicada al públic i al seu entreteniment. Vincules el teu exercici a un estat d’interrogació curiosa gairebé infantil, com dient-nos en veu baixa: “Provo de muntar aquest castell, i si cau…” Com a espectadors compartim amb tu la gestió de les mates des d’aquest lloc sincer i vulnerable; l’aprenentatge de pati d’escola i l’experiència del risc real de què tot allò s’esfondri en qualsevol moment. “I si cau” – ens preguntem – “que?”.

Perquè això és el que fas: construir una estructura a base de fils, pals i cordes, i mitja soca d’arbre pintada de gris. I moure’t per dins dels seus espais, delectant-nos amb la teva precisió acrobàtica que ratlla però no arriba a la perfecció (i d’això es tracta, i ho fa tot plegat tant bonic de veure!). Si el Sismògraf d’enguany tenia com a fil vermell mostrar diferents punts de connexió entre dansa i circ, el teu espectacle hi encaixava a la perfecció: per l’amor als objectes i la construcció efímera d’un equilibri fràgil; per l’acrobàcia i el risc en la teva proposta de moviment; pel treball de clown – conscient o no – en la definició del teu personatge.

Els conceptes i les reflexions que han precedit o acompanyat aquesta estructura en el teu procés de creació apareixen a escena com a veus en off. Paraules que ens remeten a l’oblit del cos en la celebració occidental de l’imperi de la raó; a la dificultat de dir adéu i al dolor de la pèrdua, que ens trenca i ens fa racionalment dèbils. Etc. Crec que potser n’hi ha massa, de text, o podria ser esporgat per deixar només aquell que ajudi a aprofundir les capes del que ja aconsegueixes visualment. Em pregunto fins i tot si és tant important que aparegui, a estones. I jutjo possible que sigui el text qui emfatitzi la sensació de final, de clausura, en diversos moments de la peça. Una mica com li passa a la tercera pel·li d’’El senyor dels anells’, que clou vint cops perquè Peter Jackson volia i havia de seguir la trama del llibre però no va poder evitar, en fer-ho, un final per fascicles. Com el coure i el ferro, text i imatge no tenen la mateixa ductilitat. Esporgar text i deu minuts menys, proposa l’Oriol Puig al seu article a Núvol. Hi estic d’acord.

I en Joan? En Joan és a tot arreu, i en adonar-me’n cap al final-final de la peça no vaig poder contenir una llàgrima. Està en els cascavells i els materials que utilitzes, en la soca col·locada a la pelvis, als bastons de fusta i al cordill; en la pauta rítmica i musical que t’acompanya en els salts – que recorda al batec de la terreta; i en la mirada curiosa i juganera que et va deixar de llegat i que cultives i atresores amb un carinyo evident. Està en tu i en la recerca del cos com a lloc de veritat no-edulcorada, un cos ancestral ple de potencial i energia per a fer, actuar, ballar. Des de la pelvis, sempre des de la pelvis i amb plaer; buscant un gest que, com els crits ben fets, allibera tensions i deixa espai a la calma.

Des de la calma, doncs: Un carajillo a la teva salut i a la seva memòria, Magí! I moltes gràcies.

Jordi Ribot Thunnissen

Oriol Puig – La Gran Família del Sismògraf: https://www.nuvol.com/critica/la-gran-familia-del-sismograf/

Tea-tron – La Mesura del Detall. Article de La Caldera:http://www.tea-tron.com/lacaldera/blog/2017/11/28/sobre-la-la-mesura-del-detall-de-magi-serra-a-corpografies-2/

Clàudia Brufau – L’efecte domino d’un joc d’equilibris: http://recomana.cat/CRITICA/4492/86/La%20mesura%20del%20detall/Cl%C3%A0udiaBrufau