Fa poc vaig escriure una breu reflexió sobre el que jo crec que implica la idea i la necessitat d’ “explicar dansa”, avui. La vaig escriure per encàrrec de Toni Jòdar i Beatriu Daniel, ELS explicadors de dansa del panorama català.

La publico per acompanyar les fotografies de la meva primera experiència com a explicador de dansa. Des del meu cos i des de la meva relació amb la dansa, i amb la inestimable ajuda del Toni i la Beatriu en la preparació de la posta en escena, el dia 11 de Desembre de 2017 vaig donar un taller teòrico-pràctic – Introducció física al treball coreogràfic en grup i xerrada ballada – als alumnes de batxillerat artístic/escènic de l’IES Josep Brugulat de Banyoles.

Va ser un taller divertit i engrescador, i em reafirma en la voluntat de seguir treballant amb aquest objectiu: el d’apropar la dansa als instituts; a públics joves i interessats en les arts escèniques; a les universitats. A explicar-la, i a fer-la servir per reflexionar sobre els contexts en què vivim.

Tot seguit, algunes fotografies del taller a Banyoles. Més avall, la reflexió sobre la figura de l’Explicador de Dansa.

Explicar la Dansa – Jordi Ribot Thunnissen

En un article titulat “La necessitat d’uns estudis dansants sobre dansa”[i] la professora Isa Wortelkamp advocava, l’any 2006, per donar valor acadèmic a la potencial mobilitat dels estudis teòrics sobre dansa. Wortelkamp no es referia tant al Performance as Research – tendència existent sobretot al Regne Unit, on sota aquest paraigües un pot literalment ‘ballar’ la seva tesi doctoral – com a la idea que el pensament sobre dansa, igual que la dansa en si, es mou necessàriament al voltant de l’objecte de les seves tribulacions: entre absència i presència, obrint-se a la influència de l’atzar i a la inclusió d’allò que no és encara. Un pensament, segons Wortelkamp, que ballés entre el coneixement i la seva antítesi, que es presentés amb la mateixa obertura a l’inesperat d’aquell que troba sense buscar.

Punt de vista poc rigorós i vague, si es mira amb el prisma de l’acadèmia tradicional. Però els temps són estranys i estranyes pugen les marees. També des de l’àmbit de la praxi de la dansa a casa nostra segueixen sonant les veus reaccionàries que esbandeixen tota unió possible entre dansa i pensament – sota el motto amb vernís perenne “la dansa no s’ha d’entendre” –  però tinc la impressió que la mandrosa superficialitat d’aquesta idea cada vegada està més al descobert.

Perquè no és només la dansa, la que no s’entén, sinó la realitat sencera. Avui resignar-se a “no entendre” és un acte de rendició que no encaixa amb tot acte escènic que es vulgui més que mer entreteniment. Superades les etiquetes, els ja plenament consolidats “nous formats” fa anys que van a la recerca de pensaments mòbils i missatges dúctils. Pensaments aproximats, que es moguin al voltant del tema o l’objecte que els ocupa. Són llenguatges que combinen tècniques, tecnologies i llenguatges per mostrar la realitat de manera calidoscòpica, empoderant cada cop més l’espectador en la seva descodificació. La potencial identificació del llenguatge i els mecanismes poètics de la dansa amb aquest paradigma és immensa. Tant, que la manera més senzilla d’explicar-lo és dient que els ja consolidats “nous formats” ho fan ballar tot. Menystenir la capacitat de la dansa de ser explicada és menystenir el seu potencial per explicar, qüestionar i interpel·lar la realitat i les seves dinàmiques.

Aquesta ductilitat en la significació, aquest habitar de l’espai entre emoció i missatge, entre abstracció i existència a la dansa no li ve d’avui. L’herència es pot traçar i la història que explica el traç és fascinant. Història que s’explica millor en combinació amb el cos: Vet aquí el que fa un explicador/a de dansa com Toni Jodar. Mou cos i pensament a la vegada, apropant la dansa i la seva capacitat inherent d’involucrar l’espectador en el seu misteri a una audiència que, si vol, en pot treure molt profit. Necessitem noves maneres de mirar enrere, per trobar noves maneres de mirar endavant.

[i] Isa Wortelkamp. “The need for the dancerly study of dance” dins de Hochmut, Martina (ed).  It only takes place when it doesn’t. On dance and performance since 1989. Tanzquartier Wien – Revolver. Frankfurt, 2006.