Peeping Tom – D’al·legories, paradoxes, i la iaia el dia de Nadal

No hauria de sorprendre a ningú que ens puguem aproximar a la poètica de Peeping Tom a través de figures literàries, ja que no defugen la narrativa per principi. Potser aquest és el primer dels factor d’alleujament que sentirà l’espectador en entrar a la sala: Sempre es reconeix l’espai teatral, es pot identificar si som dins o fora, si ens trobem davant una caravana o una sala de museu. Però alto! Que a partir d’aquí hi ha trampa i cartró, desacomplexada ficció, i res és el que sembla.

I és que Peeping Tom, tot i córrer o sorgir de circuits més “dansístics”, cohabita en l’espai de la hibridació i l’amor per l’absurd amb el cinema de Buñuel i la modificació del real en teatre que corre des de Beckett a José Sanchís Sinisterra. Tant lluny o a prop es troben d’aquest univers com del de Pina i les seves seqüeles – sobretot belgues – com Wim Vandekeybus, Needcompany o Jan Fabre. I és que la diferència entre dansa/teatre, teatre/dansa o teatre contemporani ve marcada sobretot per la imperiosa necessitat que tenim d’encaixonar, no fos cas que rebem  les coses pel que són i prou, sense nom i sense gènere. Sigui com sigui, i en pro de la hibridació de públics, m’aventuro a asseverar el següent: El públic de dansa que estimi Peeping Tom hauria gaudit veient Incendis de Wadji Mouawad quan Julio Manrique i Clara Segura la van escenificar al Romea. El públic de teatre que va gaudir amb La Omisión de la família Coleman de Tolcachir al Borràs, no s’hauria de perdre Moeder.

Als espectacles de Peeping Tom sempre hi ha un huis clos, una habitació física en la que espiem com a espectadors. Peeping Tom, de fet, refereix en anglès al medieval amant del porno gratuït que va espiar el cos de Lady Godiva mentre recorria els carrers de la seva ciutat a cavall, tota nua, saltant-se així la prohibició del rei i convertint el gest performatiu de la Lady – que cavalcava nua per reclamar millor qualitat de vida pels seus vassalls – en un èxit. To peep es traudeix com l’eròtic mirar per un forat, el ser voyeur.

Un cop assentat el codi i assumit el rol – que som espectadors no convidats a la casa d’algú –  en aquest espai íntim l’absurd agafa les regnes. Descarnat, sense misericòrdia, esborronador fins al cinisme i la rialla incòmode. Els meandres narratius de la dansa ja ho tenen, això. Augmenten la realitat de l’absurd en el si d’aquesta, aquella o qualsevol casa: imagineu que la iaia es posi a ballar sobre la taula el dia de Nadal, que balli perquè no pot aguantar més els secrets no dits, la pena, els néts malcriats. Que balli per histèria, que és l’únic ballar que fa justícia a la noció de “veritat” que s’auto-atorga dècada rere dècada massa part de la malanomenada dansa contemporània. I un cop desfogada, imagineu que la iaia es torni a asseure a taula com si res i que ningú aixequi ni mitja cella. Això només ho pot explicar o entendre qui formi part de la família, qui sàpiga els esquelets que enterra. Qui ho veu des de fora, en canvi, ho veu amb morbosa distància, rebent l’impacte del que no sap i l’excitació del que intueix. Peeping Tom és Arsènic per Compassió trobant-se amb la Grande Belleza.

El huis clos de Moeder és un museu familiar. L’ambient és dels setanta, el paper de paret, els mobles, les portes. Fotos d’ancestres i de verges a les parets i al fons, un quadre d’un cor, d’un òrgan cardíac, que ara sagna, ara no. En conjunt, una bonica al·legoria de la maternitat: el lloc on la memòria familiar es guarda, es preserva i es traspassa. La mare com el contenidor de la història familiar, i no només de la genètica. I en aquest espai al·legòric, metàfora rere metàfora rere contradicció rere símbol. Sentits de referencialitat parcial es juxtaposen en síncopes. Les idees no respiren, i l’espectador tampoc: una cançó duu a una imatge escabrosa clarament vinculada a un naixement, a la que succeeix una escena d’aparent normalitat en la rutina d’un museu qualsevol, al final de la qual una nova imatge poètica carregada de conflicte ètic descol·loca l’ull i tot el que hi llegeix darrere. Aquest frenesí coreografia l’espai i el temps. De nou, és el que la dansa fa quan la col·loques enmig de molta literalitat.

Les dimensions del que comprenem a Moeder – aquell museu, l’hora de tancar, l’última visita guiada del dia – es veuen així interrompudes, regirades, modificades en la seva lectura i convertides en zooms a dins d’espais mentals individuals, parant el temps narratiu i permetent espiar la sensació d’un personatge feta moviment físic, feta metàfora referida al desesperant fet de ser pare o mare, per exemple, sense escatimar en recursos escènics per accentuar-ne la cruesa. Repetició, qualitat de moviment, veu, text, il·luminació, hàbils recursos escenogràfics… Peeping Tom domina les possibilitats de la caixa escènica i les esprem per aconseguir el major efecte en la representació del que vol.

A Moeder som voyeurs d’un món familiar molt particular. I la maternitat representada és una maternitat incòmode. Les veus cantants de la peça, qui guia l’acció i la narrativa són els homes. El pare libidinós i de mà fàcil, el fill amb la pressió de resoldre el dolor irresoluble de la seva esposa que acaba de parir. Les figures femenines són les més alterades, les que observen i comenten des de l’ombra, les que determinen l’acció en subordinades. Les que adjectiven, si es vol, però no les que imposen el verb. Moeder és una obra paradoxalment conduïda per un discurs masculí. Incòmode, però lamentablement molt realista per moltes generacions passades i, encara, presents.

I així, en aquest clúster de metàfores apilonades en aquest espai al·legòric, la clau de volta que ens permet llegir l’espectacle és, precisament, la paradoxa. Perquè tot i que el sentit està allà, la literalitat i la història de l’espai i els personatges a l’abast de la mà, es fa impossible d’abraçar i fer-hi les paus. I és en aquest fer paradoxal, de t’ho explico tot però no et dic res, on rau el cru poder poètic de Peeping Tom: Que passant del pare al fill, a la germana boja a la mare, a la netejadora del museu a la infermera de la sala d’espera; del passat al present a un futur indesitjat, al malson possible, a l’actual, a l’oníric, a la broma, al judici, al tòpic… La maternitat segons Peeping Tom acaba explotant entre aquelles quatre parets quedant, les parets, tenyides de sang i cafè amb pastes.

Es fa gairebé insuportable, i sense ombra de dubte, es fa impossible d’entendre en la seva totalitat. I efectivament, això val per l’espectacle i pel tema: al cap i a la fi, ningú pot entendre la història familiar d’un altre encara que vegi totes les fotografies de l’àlbum.

Jordi Ribot Thunnissen

Moeder, de Peeping Tom, es presenta al Mercat de les Flors del 9 al 12 de febrer.