“… los seres humanos no nacen para siempre el día en que sus madres los alumbran, sino que la vida los obliga otra vez y muchas veces a parirse a sí mismos”
Gabriel García Marquez

Identitat ve del terme ídem. La radical dualitat d’aquest origen és rica i plena de possibilitats poètiques, ja que refereix a la vegada al que ens fa únics per una banda i al que ens fa iguals – idèntics – als demés. Som un i som, a la vegada, el que som en relació a un altre, a un grup d’altres amb qui compartim codis, llenguatges, rituals, costums, comoditats.

A Kokoro, un grup de quatre éssers es relaciona a través del moviment. El moviment de cadascú és únic i prové d’un lloc concret i la seva trobada genera moments harmònics, disharmònics, còmics, opriments, etc. per igual. Fent seva la hipòtesis que han plantejat altres com Sidi Larbi Cherkaoui – la superació de fronteres, el mostrar que hi pot haver sorpasso de la diferència a través del contacte entre formes, tècniques i tradicions d’origen divers – Ayguadé també ha remarcat la diferència entre els intèrprets com un dels punts de partida de l’espectacle. Espais de presentació de cada un dels membres del grup es combinen així amb l’exploració de possibilitats de la seva trobada, encomanant-se els uns als altres (i els uns dels altres) en un entorn essencialment dramàtic, convencional: vestuari de carrer, ara un sofà, ara un banc d’església. No és sobrer mencionar l’encert d’escollir un element propi d’un temple religiós, un dels espais on des d’antuvi s’ha forjat la noció d’identitat de grup, com un dels referents escenogràfics de la peça. Kokoro, ànima en japonès, és un espectacle compost per ànimes insatisfetes a la recerca de compleció.

La cerca de l’amor, la seva coherència, la seva absència… La capacitat o incapacitat d’estimar. Què passa quan et trobes en un estat de desorientació i incomprensió d’una realitat que no saps explicar-te? On està la perfecció? (…) Per què no ens podem morir sense ser importants? És imprescindible trobar-li un significat a la vida?

Les preguntes d’Ayguadé, al cor de Kokoro, ressonen amb força en el problema original que planteja el concepte d’identitat. Però resulta que a banda de dual, identitat també és un concepte dúctil: El que m’identifica avui no necessàriament m’identificarà demà. El sentit de la identitat, la definició de qui som, esdevé així una recerca sense fi, mòbil sense fi, un estat de pregunta permanent i en eterna evolució, amb un agreujant: De dúctil, la identitat ha passat a fer-se aigua i fonedís. Encunyada amb encert i fama per Zigmund Bauman, la ‘liquiditat dels nostres temps’ vol referir a aquesta societat/menjadora on es bolquen continuades ànsies de redefinició a cada pas de la nostra existència. Cobertes les necessitats, ocupen el seu lloc els desigs i amb ells, la insatisfacció de tenir-ne sempre de nous, propagats i envejats en un entorn virtual – gran paradigma del contingut efímer de la vida – on una fotografia només ocupa el lloc de la següent. Qui som, en aquest entorn? Una petjada peregrina en una duna enmig del desert.

Paradoxalment, aquesta mateixa societat que s’expressa i s’expandeix a través d’espais tant aparentment oberts i lliures com la xarxa ens imposa a la vegada un tancament de files estricte rere la definició de qui som o qui volem aparentar ser. Si volem que la nostra petjada deixi marca, ens veiem interpel·lats a ser més originals, més únics; a expressar-nos cada cop amb menys caràcters; a què les etiquetes que ens defineixen siguin SMART (specific, measurable, achievable, realistic i time-bound) fins a la nàusea; a la caça d’àncores en una muntanya de sorra que s’escola i se’ns empassa, inexorable. El neguit per donar-nos nom augmenta fins a la feredat, i amb ell l’angoixa de no tenir-ho clar. Vet aquí la pinça: voler ser a la vegada UN i, encara i sempre, potser, alguna altra cosa. Alguna cosa MÉS.

No hi ha forma artística més adient que la dansa per pouar possibilitats expressives d’aquesta paradoxa. Sempre fugint de si, sempre explicant-se entre l’eco del ja fet i l’expectativa d’allà on va, s’anticipa i es perd a si mateixa constantment, igual que la nostra identitat. Vet aquí Kokoro: l’art més líquida en un intent de reflectir la intranquil·litat de l’ànima en un món que no para quiet. De nou: És imprescindible trobar-li sentit a la vida? La impossibilitat de trobar sentit únic a qualsevol de les seves formes fa a la dansa candidata, almenys, per plantejar la pregunta. I encara una altra: Cal trobar l’amor? En un dels seus poemes, Wislawa Szymborska fa una paràbola donant veu a qui creu que no, que no cal. Exposant un rere altre arguments en contra d’aquesta necessitat, remata amb els últims versos: Let the people who never find true love keep saying that there’s no such thing. Their faith will make it easier for them to live and die.Tornant al marc de la recerca de la identitat, aquest últim vers revifa la flama en el lector confiat, que amb un somriure es diu a si mateix: “Pobres il·lusos. Jo no, jo seré un dels escollits, trobaré l’amor i la felicitat plena, el Walhalla del tot… qui sap… potser demà?”. Tornem a la mateixa paradoxa, així en la identitat com en l’amor, dues facetes de la mateixa contesa: el que ens manté vius és seguir remant.

Manllevo de Hannah Arendt una cita de Sòcrates, que deia que per poder pensar has de ser amic de tu mateix. Només llavors podràs dur a terme realment l’acció de pensar, amb benefici propi i per a qui t’envolta. El tic-tac, el batec, l’estar centrats en els desigs volàtils de la nostra ment sempre adolescent ens allunya d’aquest espai de reflexió serena. Enemics del nostre jo present i sempre pendents dels nostres jo’s possibles, és inevitable preguntar-nos si no ens hem passat de parada, tant pendents que estàvem del paisatge. Però com aprendre a trobar pau en el conformisme – terme associat a rendició i condemna imperdonable en els temps que corren – que aquesta opció implica?

Les ànimes de Kokoro es debaten entre aquestes preguntes, aspirant potser a una experiència momentània i impossible de les coses com haurien de ser. D’un moment compartit de sentit, de descans, l’amor per l’existència. I les respostes? I bé… seguim ballant. En paraules d’Ayguadé:Tot es mou i segueix. Caminem sense adreça però seguim avançant. És nostre destí. La nostra raó de ser. La nostra identitat.

Article publicat al Blog del Mercat de les Flors el 13 de gener de 2016 

Web companyia: http://www.laliayguade.com/

Bibliografia

Hannah Arendt, Thinking, The life of the mind. Harcourt inc. New York, 1978

Zigmund Bauman, Liquid Modernity. Polity, Cambridge, 2000

ibid, Identity: Conversations with Benedetto Vecchi. Polity. Cambridge, 2004

Markus Gabriel, ¿Por que el mundo no existe? Pasado y presente, Barcelona, 2015

Videografia

Dunas – Sidi Larbi Cherkaoui i Maria Pagés: https://www.youtube.com/watch?v=snFloPN9GS4

Babel – Eastman, Sidi Larbi Cherkaoui: https://www.youtube.com/watch?v=GhTQ86gY3qk

Lali Ayguadé – Incògnito: https://www.youtube.com/watch?v=jhAlgInGEjU

Akram Khan – Vertical Road: https://www.youtube.com/watch?v=vfflMh2BBqo

Numeridanse, Gregory Maquma – Beautiful me:http://www.numeridanse.tv/fr/video/789_beautiful-me

Numeridanse, Alicia Cabrero – Reflet’xion:http://www.numeridanse.tv/fr/video/2270_refletxion

Altres links d’interés

Sobre l’etimologia del concepte d’identitat: http://etimologias.dechile.net/?identidad

Why generation Y Yuppies are Unhappy: http://waitbutwhy.com/2013/09/why-generation-y-yuppies-are-unhappy.html

vs.

Actually a few doodles don’t explain why generation Y Yuppies are unhappy:http://flavorwire.com/415565/actually-a-few-doodles-dont-explain-why-generation-y-yuppies-are-unhappy

Renunciar para ser felices. Article a El País. Alberto Soler 13/12/2015:http://elpais.com/elpais/2015/12/09/eps/1449672396_188977.html

Zigmund Bauman: From Pilgrim to tourist.https://www.nyu.edu/classes/bkg/tourist/Baumann-pilgrim-tourist.pdf

Wislawa Szymborska – True Love http://www.poemhunter.com/poem/true-love-368/