Sobre Ciutat Morta

M’he agafat el matí per veure Ciutat Morta. No ho dic com a fet heroic o com si hagués de tenir algun valor el declarar-ho així, per escrit. Simplement ho he fet i prou.

Me l’he agafat sencer, ho tenia pendent de fa dies i volia dedicar-hi un temps real, sense distraccions i a soles, com una purga, com un penitent. Al final hi he dedicat el dia, en part perquè no m’he volgut concedir el luxe de fer gaire res més. Bé, no tot el dia, perquè en la meva – de cop percebuda com a decadent – vida de burgès acomodat he anat al mercat a comprar bacallà i tulipes, perquè aquí a Amsterdam va arrancar la temporada dissabte passat i de tant barates fan riure. Les liles, m’agraden. De tornada a casa vaig cuinant sopa de pèsols mentre escric.

El contrast del mercat m’ha generat impacte: Acabar de veure el documental al tv3 a la carta – perquè compti en xifres d’audiència, ja veus tu, ridícul gest de sumar-me a no sé ben bé què, il·lús – buscar al facebook un de tant posts amb els cinc minuts censurats – coincideixo amb Jordi Évole en la seva columna sobre el tema, realment aquesta gent no domina els temps que vivim – i sortir amb el cap calent i la pell estreta cap a fora, zero graus, no et deixis la bufanda.

La culpa. La senyora que saludo amb un cop de cap a la cantonada, o la iaia que ven mantes sense posar-se’n cap sobre les espatlles, el venedor del peix que com cada dimecres m’estafa segur perquè no li posa preu a les coses, el de la parada de patates fregides, són culpables de la mort de la Patrícia Heras? Si anem a relats senzills, ho són en tot cas menys que jo i més que un nen de Bangladesh. Però els relats senzills no valen per a res i qui sóc jo, qui sóc jo, per favor, per emetre judicis? Sigui com sigui, reacció humana que no em cal explicar, m’he posat a valorar el grau de culpa de la gent del mercat, avui, mirant-me’ls a tots amb distància, que no recel: si de cas he buscat en la seva ignorància certa complicitat. Per excusar-me una vegada més per no saber-ho, per no seguir-ho, per no actuar. Jo, com ells, no sabia, i no obstant això… la culpa.

4F. 2006. On era jo? Em costa recordar-ho, i fins i tot això em fa, avui, una mica de vergonya. Com si el meu no-saber restés importància a l’Aquell Dia de tanta gent. Es clar que aquest és un sentir irrellevant, i que des de la raó em puc explicar que molta gent no recorda on era el dia que va morir la meva àvia i jo sí, que ho sé, que recordo la llum que queia sobre la taula del bar i de quin color eren les parets, i com vaig aixecar-me per tornar a seure dues vegades abans de poder pensar. Es clar que a ningú li importa, saber on era jo el 4-F. Però no obstant això m’obligo a recordar on era, com un altre gest insignificant, il·lús. On era. 2006. Remiro el meu CV, i busco en textos i cartes escrites. N’hi ha una de març de 2006, de Dijon. Faig comptes. Sí, 2006 va ser l’any de l’Erasmus. I el 4 de febrer el devia passar a l’habitació de la Gwenn o ballant salsa. Què canvia això, senyor il·lús? Fins i tot la pena que sento se’m fa barata. Prou.

Fa uns mesos la meva germana petita em va passar el primer article que vaig llegir amb consciència sobre Ciutat Morta i tot el cas del 4F. Era un tribut a la culpa pròpia que sentia qui escrivia, que es preguntava perplex com era possible que algú com ell no hagués sabut el que va passar, el que segueix passant al clavegueram institucional de Barcelona. No hi afegiré del món perquè aquell article tampoc ho feia, perquè ara no parlem d’això i perquè obriria les portes a defensar un suïcidi que hauria de ser global, d’extermini de l’espècie. La pregunta de l’article, com suposo que a tants altres dels que hem vist el documental a última hora, se m’ha plantejat en els mateixos termes; el documental m’ha interpel·lat amb una sensació molt similar. El que passa és que la pregunta jo me la puc respondre sense dificultat: No ho he sabut fins ara perquè vaig passar per alt els cartells del 4F durant anys, i mira que n’hi ha hagut. He sentit clams en defensa d’un tal Rodrigo i un tal Juan i un tal Alex moltes vegades, sense saber de què anava ni fer-hi massa cas. Crec recordar que fins i tot algú m’ha arribat a explicar el cas, més o menys i per sobre, i que sigui tot tant borrós demostra l’efecte que va tenir en mi. Una injustícia més. Pancartes, assamblearis, antisistema. El meu sempitern ‘Jo canviaré el sistema des de dins’. He escollit sistemàticament no saber-ho, prorrogar-ho, he escollit sistemàticament no fer d’aquesta lluita, la meva lluita. De la mateixa manera que he escollit no fer de la defensa de l’ Amazones la meva lluita, ni la lluita contra els desnonaments. M’indigno i em segueixo indignant des del sofà de casa, i quan se m’omplen les pilotes, escric com si algun valor hagués de tenir aquest escriure.

La trama està tant ben feta… l’endemà l’alcalde Trias ho anomenava un documental de part, i un cop vist penso aquestes declaracions i la vergonya aliena se m’apodera tot per dins. Una altra trista figura que em ve al cap és la de Clos. El documental no deixa de corroborar una imatge coneguda, que tinc des de fa anys. Clos ninot de fira, Clos xitxarel·lo: Un analfabet, el principi de la gran fi del PSC. El dia que el partit va decidir fer rei el tonto de la cort per demostrar que el seu poder era etern. Torres més altes han caigut. Després encara va pujar a ministre, i ara va traient sentit a la ONU. Sobreviu l’imbècil, però a mi el que em fa és que treu credibilitat a tota sigla o institució que toca. Personatges així en alts càrrecs, com Mariano Rajoy, fan caure la bena a qui no la tenia treta, ressalten l’absurd del sistema en què vivim. L’absurd del putxinel·li que posa la cara (el plasma) a un sistema que no domina. De l’abús, la injustícia i el cinisme del sistema se n’ocupen altres, rere cortines: en aquest els càrrecs mitjos, la jutgessa de torn, els nomenats a dit, els fills de. Els cossos de seguretat – mama, por. I qui ho ressalta tot plegat és Patrícia Heras, que quedarà pels segles dels segles amén com a prova del cinisme del sistema en què vivim, en bona part gràcies a aquest documental. Indeleble. Perquè ja us dic jo que si bé no recordo el dia 4 de febrer, el dia d’avui sí que me l’emporto. Tercer detall de valerós heroi, insignificant il·lús, paraules, paraules. Però el recordaré.

Bona part de la frustració és la sensació que tot plegat és tant gros que poca cosa es pot fer per aturar-ho. En converses recents amb gent d’intel·ligència i classe mitja/alta, com tots, reconeguem-nos, m’he sorprès de la quantitat de veus que sento al meu voltant que s’aferren a aquest argument com una excusa. Com que no es pot canviar, jo què vols que hi faci, més val riure i passar-nos-ho bé. És el temps que ens ha tocat de viure, llegia fa poc no sé on. Ai mare. La superficialitat, els eslògans de carpe diem malentesos i posats al servei d’Apple i Google i Monsanto i a seguir vivint que aquí no ha pasado nada. Jo diria: entre poc i massa. Qui soc jo, qui soc jo qui soc jo per jutjar o dir res sobre res o ningú, però no obstant això escric perquè no sé fer altra cosa: Entre poc i massa. Podem veure Ciutat Morta i comptar com a membres d’una audiència, ser societat civil amb consciència de ser-ho, escriure ja que la paraula ens és donada, parlar i pensar, i utilitzar el temps que tenim per fer el nostre entorn més just en la mesura del que ens sigui possible. No amagar-ho tot sota l’estora. Ser conscients, tot i que tard, de les coses que passen. I indignar-nos i sentir la ràbia i la vergonya i la culpa de no saber. Són mínims insignificants, il·lús entre els il·lusos, però són més que viure com si tot això no passés, escollir viure la broma permanentment sense ni tan sols preguntar-nos què podem fer millor a petita escala. Llençar la tovallola és una acció que podem dur a terme, o no, cada dia.

Arribarà el dia que tindré l’opció d’escollir en quelcom clau. Se’m presentarà de cop. Potser serà sobre el 4F, potser sobre un altre tema. Tinc una intuïció, una certesa, que hi haurà un moment que la meva coherència, tot el que sóc, serà posat contra les cordes. Vull pensar que gràcies a dies com avui arribaré a aquest dia preparat per prendre la decisió correcta. Mentrestant, vaig vivint i escombrant a estones, acumulant incredulitat i pena abstracta, gaudint i somrient i fent birres i convidant gent a sopar a casa. I sense comprometre’m amb l’ Amazones ni l’extinció de les abelles, tot i que ens fa molta falta. A canvi, escric aquest text, com si servís d’alguna cosa.

Del documental, ara recordo Gregorio Moran, quan parlava de les pel·lícules de Hollywood i les figures inexistents d’allò que anomenem ‘societat civil’. M’ha vingut al cap la pel·lícula Happy Feet, i com cap al final i en càmera ràpida, en el temps que dura potser un any de vida de pingüí, els líders mundials es posen d’acord per salvar l’antàrtica. Quan vaig veure la pel·lícula per primer cop vaig tenir aquella sensació coneguda d’entendriment – sóc molt de creure’m les pel·lícules, jo – i de t’imagines que passa?… Però el fragment és tant àgil – una nena veu un pingüí ballant en un aquari i deu segons més tard es veu un ambaixador a l’ONU cridant “I don’t want to live in a world without penguins!” i aplauso! Aplauso general! Fantàstic! – que es va fer inversemblant fins i tot per mi. Altres exemples de ficció que a mi m’han marcat, i que crec cauen sota l’exemple que Moran posava: El Informe Pelicano, V de Vendetta. La sèrie The Newsroom.

Què fa, la ficció? Ens permet posar tots els nostres anhels de societat justa en càpsules temporals, com una dosi de vivència d’un món amb final feliç que ens permet seguir vivint com si això fos Hollywood? o genera un pòsit que va perfilant amb determinats matisos el com actuem i influïm en el món que ens envolta? Jo vull creure la segona, i hi crec fermament en el meu cas. Llegir Harry Potter m’ha fet bé. Imaginar un món on guanya el bé, ens ajuda a creure-hi. I creure-hi ens ajuda a actuar per fer-lo possible.

I si la ficció té, crec, aquest efecte, quin és el d’un documental com Ciutat Morta? El de mirall, el de ceci n’est pas une pipe, el de cagate lorito que Barcelona, no el món en aquest cas, sinó Barcelona com a ciutat, com a ens, està triomfant a nivell mundial però tapa una quantitat de vergonyes que desperten el vòmit. I aquest devenir de la ciutat l’hem anat veient i gaudint amb el pas dels anys. Barcelona s’ha anat escombrant a si mateixa sota l’estora: jocs olímpics, forum, gentrificació barri per barri, la marca turística, Gaudí com a cap de cartell. Els fets de Sants com a últims repics de la campana. BCNeta. Neta de tot allò que fa brut, del que bruteja, del que no consumeix i del que no genera benefici a qui convé que n’hi generi. Torno al documental: L’exemple de l’hort de la vergonya, i només la sospita, la sospita! Que les festes del teatre ocupat se celebraven dins el marc d’un plot urbanístic per fer avançar la remodelació del barri de Sant Pere és… trobar-li sentit a la tragèdia. I no hi ha res, res pitjor que això. La tragèdia no n’ha de tenir, de sentit! S’ha de culpar el fat, els déus, la vida! La tragèdia ha de servir per entendre que hi ha coses que, senzillament, passen! Però aquí, ai las! aquí les coses no han passat pas perquè sí…

Veure ciutat Morta és un dur despertar, i amb cada persona desvetllada Barcelona s’acosta una mica més perillosament al coma. Qui hagi obtingut o obtingui benefici o qui hi hagi darrere d’aquest model de ciutat va molt errat si creu que la ciutat s’aguantarà per si sola per sempre. No sense les ganes de la seva gent. I qui té ganes de salvar una ciutat com aquesta? Mica en mica, acabarà no tenint-ne ningú.

La sopa em crida.

(publicat a facebook el 21 de gener de 2015)

No Comments
Leave a Reply