Hola!!

Aquest és un escrit així com reflexiu, de parada. Sento la necessitat de seure enmig del remolí d’esdeveniments de les últimes setmanes per poder agafar embranzida abans de fer un nou pas. L’ocasió ho mereix, ja que aquest també és un escrit de comiat. Comiat, canvi d’etapa, suspensió, embranzida, nou impuls. Per dins sembla que el temps s’hagi aturat per un instant i em dóni l’oportunitat de seure, literalment, i girar per un moment la llanterna enrere per il·luminar el camí traçat i veure’m els meandres fins a la present cruïlla. El remolí espera, per descomptat, i em segueixen xiulant les orelles.

Fa anys vaig escriure un mail similar, just abans de marxar d’Erasmus a Dijon. Citant a Mendoza en aquell correu recordo que deia que me n’anava “per buscar-me en nous miralls”. Rebuscant en discos durs i ordinadors de vell per trobar-lo, m’he entrebancat amb un text diferent, aquest de quan tenia vint-i-dos anys i tornava a viure a casa els pares després de la universitat. Deia:

“A Fontcoberta tenim un balcó a cada costat de casa. Al de darrere, només hi tenim accés directe la meva germana gran i jo. Les nostres habitacions, vaja. Durant anys, el balcó ha estat una mena de refugi particular. Hi he sortit per congelar-me, avui. I per fumar. I de cop he mirat enlaire, feia temps que no ho feia: Fontcoberta, un balcó. I al damunt, les estrelles i les mateixes preguntes de sempre.

 Vaig fugir d’aquí perquè m’ofegava, i vaig fugir buscant mil màscares de futur, dibuixades totes elles a les estrelles. És irònic que durant aquests quatre anys me les hagi mirades tant poc. A Barcelona hi havia tant per descobrir, i tot era tan terrenal… tan físic. He canviat en aquests quatre anys? Miro enlaire i hi segueixo veient o volent-hi veure les mateixes opcions de futur. Però ara he après a entendre que qui parlava al balcó dels disset anys era el meu ego, infinit en ambició i autoestima: “Jo sóc sol i sol em presentaré al món perquè em reconegui”, deia. Però rere la voluntat de ser reconegut per fora s’hi amagava igualment la necessitat de ser reconegut per dins. Acceptat, aprovat amb nota. 

Ara vull seguir pujant, sí, però amb contrapesos…”

Han passat vuit anys convulsos des de llavors; anys definits per aquesta recerca constant de l’equilibri entre el perseguir de les meves ambicions en tots els àmbits – miralls de nou – i el teixir i mantenir, efectivament, d’un entramat de contrapesos: relacions sinceres, basades en l’amor sencer més que en l’admiració pels mèrits assolits per compte propi. Miralls de vell.

Així, els meus vint no han estat precisament convencionals. Cada dos anys o cada sis mesos feina nova, carrera nova, màster nou, vida nova. I en cada tombant el mateix patró de conducta: prendre mides, buscar el meu espai des de la sola certesa de no-saber, excel·lir finalment en el ser jo mateix – excel·lents defectes inclosos – dins la meva zona de confort, envoltat dels que per X o per A havia reconegut com a nous companys de viatge. Sense oblidar el passat, des de cada present, construir futur.

El resultat? Em visualitzo a mi mateix en una sala blanca, avui, sense parets i envoltat de miralls de peu de diferents mides repartits en desordre. Un té unes taques negres a una cantonada, humitat de difuminat origen. L’altre té marques i gargots al marc de fusta vella, i encara un altre està envoltat de filigranes daurades i de darrera en surt una branca de potus que tapa mig reflex. D’altres són més nous, d’altres polseguegen. En tots ells m’hi veig més jove, com si cada un em recordés part de la meva essència; i rere Narcís en els miralls hi veig gent a més o menys distància: ens seguim donant les mans. I al meu costat hi veig i hi sé l’Alfons, aquest trapella que s’ha colat en les meves vel·leïtats sense gairebé donar-me’n compte. Jo, jo segur, jo infranquejable, jo pixant-me pels racons per marcar territori… m’he atrapat a mi mateix al cap de tres anys enamorat de la seva presència, del ritme del seu respirar, del seu somriure i dels seus ulls encesos.

Comencem, amb l’Alfons, una aventura nova que per mi té un al·licient afegit: Anem a viure a Amsterdam, després d’anys de lletania. Vet aquí el comiat, la reflexió, el seure. A l’Alfons li han ofert feina, una d’aquelles de once in a lifetime. Ell que m’estira a complir un somni que he intentat complir diverses vegades, sempre frenant o reconduint a última hora i ara, ara ell que em regala l’estabilitat inicial per poder construir una llar allà sense entrebancs. Ara Holanda, Amsterdam. Casa. Entrem per la porta gran i jo podré prendre mides amb calma per conquerir la següent etapa, i després… després vindrà després.

Tot ha anat molt ràpid: L’Alfons comença a treballar a la feina nova el 17 març, i jo em trasllado definitivament durant el mes de maig. Xiulets a les orelles.

Contrapesos, equilibri. Miralls. Aquestes recerques em defineixen, tant com les pors que se’n deriven. No crec que res d’això canviï gaire en els anys següents: Sóc com sóc. Ara, però, torno a girar la llanterna i encaro el remolí amb totes les ganes. Els trenta no són els disset ni els vint-i-dos, sé millor el que vull i sé millor el que tinc: No he viscut de forma convencional, ni he viscut en va.

Al contrari.

Fins ben aviat,

Jordi

(carta publicada a Facebook el 25 de febrer de 2014)