Hans van Manen és un coreògraf holandès, bastant conegut en el panorama dansístic internacional, però relativament i lamentable bastant poc conegut a casa nostra. Els per quès d’aquest desconeixement són diversos i de diversa índole: històrics, polítics, culturals… la llista és llarga. De fet, si ens aturéssim a concretar-los segurament podríem, a través de l’exemple de van Manen, analitzar la tendència i la definició del panorama dansístic català de les últimes dècades. Segurament, també, es podria entrar així a intentar entendre l’espinós conflicte entre dansa clàssica i contemporània a casa nostra i provar de resoldre’l en benefici del futur poètic de la nostra dansa. Hi ha molt camp per córrer, però ara per ara ho deixo aquí.

Hans van Manen ha estat també l’objecte del meu treball de màster. Ja l’he introduït en aquest bloc a través d’algun recull de vídeos – feu clic AQUÍ – i alguna reflexió personal més inspirada – feu clic AQUÍ .Ara que he acabat el treball, em semblava de rebut cloure el curs amb un article sobre la seva poètica. Perquè el treball no era de fet més que això, literalment: “una aproximació a la seva poètica”.

En el procés de recerca he après molt, i a Hans van Manen no me l’acabo. He trobat en ell un referent que crec molt interessant i necessari avui en dia en termes de coherència poètica, d’autoexigència en termes poètics personals. Lluny de deixar-se endur per titulars barats pel quals la dansa, per abstracta, s’ha convertit en terreny abonat per qualsevol cosa – “dansa és tot”, etc. – ha construït rere l’aferrissada defensa de l’autonomia de la dansa com a llenguatge escènic i expressiu universos poètics que espremen les potencialitats del que li és intrínsec. “Dansa és tot”, sí, “dansa expressa dansa”, sí, però dansa no és qualsevol cosa ni dansa expressa un el que sigui perquè sí.

En Hans van Manen, per exemple, l’intèrpret no deixa de ser mai un ésser humà a escena. No és per tant una qualitat de moviment o una manipulació d’espai i temps. És, d’entrada, un ésser humà, que es relaciona i existeix a escena posant-se en relació amb aquest element i amb altres ésser iguals que ell. En Hans van Manen sempre hi ha per tant un jo en relació amb un altre. L’altre-ballarí, l’altre-espai, l’altre-temps, l’altre-música. Etc. Al treball parlo d’”abstracció humanitzada” per referir-me a aquesta defensa de la dansa com a llenguatge artístic abstracte en si – no-necessitat de literatura o anècdota o història narrativa en terme de príncep coneix princesa etc. – però no obstant això expressiu en terme humans, d’existència humana. Hans van Manen reconeix que la dansa és duta a terme per ésser humans i existents a escena, que desperten móns relacionals entre si quan posats en moviment a través de la tècnica dansística. I ho aprofita i ho potencia per despertar així universos de significat a l’ull de l’espectador. En les peces de Hans van Manen l’espectador té on aferrar-se, si bé sempre de forma fugissera. No deixa de ser dansa, al cap i a la fi: enigmàtica i sempre aproximada en termes de sentit.

Aquest punt de vista de van Manen sobre la dansa i sobre l’intèrpret es pot entendre fàcilment si un es fixa en un element concret: el coreografiar de les mirades. Les peces de van Manen, per abstractes que siguin a través del moviment, sempre versen sobre un tema dramàtic vinculat a les relacions humanes gràcies, entre altres, a la pauta establertes sobre la direcció de les mirades. Els significats estan a l’abast de qualsevol: tu em mires, jo aparto la mirada…. el truc està a la vista, però no obstant l’enigma de la dansa es manté pel que li és inherent com a llenguatge expressiu.

Hans van Manen és per mi, finalment, un coreògraf molt honest i realista. No pretén fer més que exercir el seu ofici el millor que sap, no pretén en definitiva ser Déu ni convertir les pedres en pans. A través de la senzillesa i humanitat dramàtica, i sobretot del domini de la tècnica en tant que eina d’ofici, d’artesania del ballarí, construeix universos poètics amb la col·laboració dels seus intèrprets, universos concrets, precisos, polits, inspiradors, profundament bells i estèticament molt potents.

Diu molt amb molt poc. En un  època de bombardeig de missatges, d’excés, de supuració informativa, mediàtica, publicitària, artística, literària… on tot s’ha abaratit perquè tot s’ha convertit en producte massiu, aprofundir en l’art del “mestre del senzill”, com l’anomena Jiri Kylian, ha estat revitalitzador, una glopada d’aire fresc, un espai de pau poètica. Així, també es pot fer. No cal tant, no cal tot. En un moment que tot el que fem és fugir endavant en un despesperat progrés cap a l’abisme, el retorn al poder de la senzillesa pot ser un molt bon exemple a seguir.

(article publicat al blog Moving&Thoughts el 31 de Juliol de 2012)