Ahir em vaig passar el dia pensant en quin angle escollir, en quin argument utilitzar.

Tots em sonaven a repetits, gastats, dits i escrits una vegada i una altra per persones més preparades i intel·ligents que jo.

Vaig rellegir articles d’una banda i de l’altra. Sobretot d’intel·lectuals i articulistes professant la fe del 15-M, que veuen en aquest “procés” la manipulació de la voluntat ciutadana per part de l’oligarquia neoliberal catalana, amb suport d’una Esquerra atrapada per la finta de CDC per mantenir la seva quota de poder, formada per un grup de “paletos trasnochados” que s’haurien rendit a l’estratègia convergent per amagar la corrupció pròpia i la sistemàtica destrucció de l’estat del benestar (veure article de Leonidas Martin a final de text per més info).

Vagi d’entrada que com a “paleto trasnochado” convençut, no estic tanmateix en desacord absolut amb aquesta teoria: és cert que CDC, amb Mas al capdavant, ha donat un gir copernicà a la seva estratègia i discurs polític en un temps rècord, ja sigui per empenta o per aprofitar el moviment del carrer passada la manifestació de la diada de 2011. I és molt possible que en la ment d’alguns convergents de pro aquest canvi hagi estat aplaudit com l’única via de mantenir-se en el poder (i dic alguns perquè si alguna cosa fallen a copsar els citats articulistes, normalment persones que no han sortit gaire de les urbs, és que CDC, igual que tot altre partit, està formada per persones d’origen i mentalitat diversa, des de banquers corruptes fins a petitburgesos i treballadors amants de la seva casa, hort, poble, terra i cultura). És molt possible. Però que els partits polítics i les persones ens movem per interessos particulars i sovint egoistes no ens hauria de venir de nou.

El mateix moviment del 15-M, les marees verdes, roges, liles, grogues… totes elles s’han originat per una defensa del propi interès. No o no només per una vocació altruista en contra de les retallades i dels més desemparats, sinó també i més que molt sovint per veure amenaçada la pròpia paga extra, el propi sou, la pròpia feina. Res de dolent en això. Els humans som així, i una cosa no treu l’altra. Defensar el propi benestar no té per què competir necessàriament amb creure en una major justícia social, i aquest debat intern de cadascú es reflecteix també en les diferents ideologies que se’n deriven. Per tant: de la mateixa manera que no hem de caure en la trampa de creure que tots els votants del PP a Espanya són ultres que voldrien veure els tancs passejar per la Diagonal; no hem de caure en la idea naïf que tots els votants de Podemos o els que ENS manifestàvem el 15-M érem bons samaritans, apàtrides purs amb una sola veu. No. Ni tanto ni tan poco.

La política és estratègia. I tal com deia Ramon Usall en l’acte central de campanya de la CUP (recomano MOLT el vídeo vegeu a final d’article), també pot ser poesia. Pot ser motor de creació de quelcom nou. Però per ser-ho, ha de passar del discurs a l’acció concreta. Ha de baixar de l’abstracció de les idees a l’acció. Perquè si no ho fa no esdevé política poètica, sinó faula i prou. Vet aquí el problema de Catalunya Sí que es Pot. En un moment HISTÒRIC per Catalunya, escullen mantenir-se al marge, quedar-se en l’ambigüitat i la indefinició. Per més que es denominin a si mateixos sobiranistes o pancatalanistes. Avui ja no n’hi ha prou amb això. Ho sento. En una editorial brillant sobre la posició d’ICV, Vicent Partal avisava: “En el curs de la meua vida he vist moltes vegades revolucionaris que quedaven encegats davant la revolució i no la sabien reconèixer. Acostumats a pensar en la revolució com la tasca d’una avantguarda tancada i decidida, no eren capaços de veure quan el poble prenia el destí en les seues mans, possiblement no de la manera que ells volien però sense cap mirament.” Doncs això.

I parlo de moment HISTÒRIC en majúscules perquè ho és: per una suma immensa de factors – el gir potser i segurament interessat de la cúpula de CDC inclòs – una majoria del teixit social català està clamant des de fa quatre anys per un canvi real d’estructura d’estat i de govern; i la majoria del parlament que el representa assumeix aquest clam i el converteix en programa d’acció. Històric per tant per FACTIBLE. En una tendència molt de la globalització: l’intent de dominar les envestides dels seus poders fàctics des de centres de poder més locals i comprensibles, però sobretot més propers a la realitat de la nostra comunitat imaginada; Catalunya protagonitza el desafiament als Estats convencionals en declivi, volent-ne crear un de nou i obrint per tant la possibilitat a redefinir-se. Serà d’esquerres, serà de dretes? El farem més just? Històric per tant per REVOLUCIONARI. Qui pot dir que ha tingut la ocasió de participar en campanyes (parlo de les futures) on hi hagués TANT per decidir? I finalment, Històric per MASSIU. Una massa social amb cap – no violenta, pacífica, conscient de la seva diversitat, radicalment democràtica – major que qualsevol altre moviment similar a nivell mundial durant l’últim segle – no em cansaré de repetir que 250.000 persones seguien Martin Luther King en la seva marxa sobre Washington, i que la manifestació més gran de la història d’Holanda, en contra de la bomba atòmica i considerada un moment històric pel país, va rallar els 175.000 assistents – ha sortit al carrer una vegada i una altra, units per desgast, per la crisi, per interès propi i aliè, per tradició familiar de generacions o de nova adquisició, etc. però ha sortit al carrer demanant aquest canvi. No un altre, sinó aquest: demanem la independència de Catalunya.

No puc evitar llegir els articles en defensa de Catalunya sí que es pot una certa enveja. Una certa decepció perquè la revolució que està succeint a Catalunya no segueix els seus ideals. Perquè la revolució catalana no sigui una revolució mundialista, per exemple. Ho sento. Ho sento, i passo ara a parlar de tu a tu, perquè puc entendre que a primera vista penseu que aquesta no és la vostra lluita. Que potser a vosaltres, com a l’Isabel Coixet, us fa mandra la noció d’identitat i les banderes. Que creieu en revolucions més amples i voldríeu que altres debats contra mals majors eclipsessin el debat sobre aquesta nostra província petitburgesa. És lícit. Però apel·lo a la vostra capacitat intel·lectual i sentit pràctic per veure més enllà de les banderes, justament. Us emplaço a què veieu la oportunitat que el moment històric que us ha tocat de viure us brinda per fer d’aquesta revolució nostra també la vostra. No és la vostra revolució ideal, perfecta i nítida en el món de les idees. Però és la revolució que us ha tocat. Ho sento, de nou. Això no s’escull.

I de la mateixa manera que jo no us diré que trobo que la lluita en favor dels drets LGBT és més important que la de defensa dels drets dels animals, per exemple, us demano que no menystingueu els meus ideals de llibertat nacional. Sobretot perquè aquests ideals estan vinculats com ja he dit a una voluntat de poètica creació de quelcom nou i com a tal, potencialment millor al que hem conegut fins ara. No us venc per tant un camí de roses, us venc campanya rere campanya, lluita, debat, concessió, d’aquí fins al final dels nostres dies, i en tots els àmbits. Però això sí: en el si d’un estat propi, amb les eines per poder decidir sobre el propi curs sense demanar permís a un sistema estructural d’estat que ens va perdre el respecte fa més de 300 anys. Si és que ens el va tenir mai.

A partir d’aquí, i a partir d’ara. Voleu més llengua espanyola als teatres? Voteu independència. Voleu una societat realment cosmopolita, oberta, internacional? Voteu independència, per favor, per tal de tancar aquest debat necessari per voluntat de milions de persones, i per poder-nos centrar en una altra cosa. Etc. I voteu independència votant la CUP, si Junts pel Sí us grinyola. Perquè resulta que la CUP, més radicalment revolucionària que Podemos o Catalunya Sí que es Pot, representa tot el que defenseu i a més a més té aquest sentit pràctic i responsabilitat històrica. La CUP, al contrari que Podemos, no surt de les aules universitàries en un intent de capitalitzar un clam de descontentament improvisat com el 15-M (per cert, que similar, aquesta estratègia a la de CDC). No. La CUP surt del clam local i de dècades de treball en pobles sobre el territori, bregats en el debat assembleari, conreats i curtits en compromís i sobretot en conversió de paraules en fets. Què més voleu?

No menystingueu per tant aquest moment, quedant a l’espera d’una ocasió millor per canviar les coses. El moment és aquest. Us demano un vot de confiança. En un article de fa temps i que no he sabut retrobar, l’autor li escrivia a Pablo Iglesias: tot el que jo espero de tu, és que em donis suport. És el que et toca per coherència de discurs. Jo us diria, amics, exactament el mateix. D’opcions no us en falten.

(publicat a facebook el 22 de setembre de 2015)

Video del discurs de Ramon Usall: http://www.vilaweb.cat/noticies/amb-molta-contundencia-de-la-farga-junts-pel-si-a-lauditori-cup/

Editorial Vicent Partal: “Contra la revolució”: http://www.vilaweb.cat/noticies/contra-la-revolucio/

Procés Català 2015: ¿que ha pasado? ¿Que puede pasar? ¿Como empezó todo? –http://ctxt.es/es/20150902/Politica/2095/Proc%C3%A8s-Mas-CIU-15M-austeridad-ERC-Espa%C3%B1a-Catalu%C3%B1a-%C2%BFChoque-frontal-o-cortina-de-humo.htm

Palinuro (Cotarelo): La diada de la Revolución Catalana –http://cotarelo.blogspot.nl/2015/09/la-diada-de-la-revolucion-catalana.html

Enric Garcia Jardí: Carta Oberta a Isabel Coixet –http://www.fetatarragona.cat/2015/09/13/carta-oberta-a-isabel-coixet/

Gaspar Blancafort: Jo votava iniciativa – http://lendavant.com/jo-votava-iniciativa/

Leonidas Martin: el cenotafio catalán – http://leodecerca.net/el-cenotafio-catalan/?fb_action_ids=10207118648821072&fb_action_types=og.likes